churrascoman

La institució de l’heroi-salvador és una forma de lideratge patriarcal basada en la competició, el sacrifici, abnegació i el dolor com a forma de salvació/superació d’una adversitat. L’un davant la multiplicitat com a única lògica de superació/subversió. Aquest heroi en masculí, individual i separat del col·lectiu que el sosté i el genera, provoca una confusió important en l’imaginari social sobre la lluita revolucionaria. És l’heroi-líder-salvador el que instaura el canvi o és la resistència en massa i la força col·lectiva de base la que permet l’emergència d’aquests tipus de lideratges? El líder-salvador dilueix la força col·lectiva, veritable motor de canvi. En aquesta línia Marcela Lagarde en el seu text Lideratges entranyables recull l’experiència de les defensores de la terra d’Abya Yala que dista molt d’aquesta concepció d’heroi instituïda com única forma de salvació.

El churrasco-man de Blanca Gotor Carrasco podria sorgir com a reacció irònica-creativa davant d’aquest fals salvador o “amado líder”. La relació entre l’heroi salvador i l’artista geni és pràcticament simètrica doncs per la institució artística burgesa, l'artista és aquell home (només pot ser un home) que des de sí mateix genera quelcom transformador per la societat, un exercici onanista del jo en masculí que fora de tot teixit social, es capaç de generar món. Des dels feminismes i els moviments socials de base, sabem que aquesta estratègia individualista es un miratge potenciat per l’herència romàntica, una forma d’apropiació patriarcal i capitalista de la força de treball i creació col·lectiva, de la xarxa i el suport mutu com a veritable motors d’allò social.

Amb la aquesta peça Blanca Gotor Carrasco també s’autoconsagra “sense permís” institucional com a artista i acció que obre la qüestió: Qui atorga el poder a la institució?