IMAGINA QUE CAES
Alexandra García Pascual
Fotografía
2020
L’obra Imagina que caes parteix de la reflexió foucaultiana de que el poder sempre entra al cos sense ser vist i al sortir-ne, sembla com si fos una cosa pròpia, autoproduida, gestada en el cos mateix. De la mateixa manera que Harriet Taylor recull en la seva obra El sometimiento de la mujer (1869) que “Tot allò que és habitual sembla natural. Sent el sotmetiment de les dones als homes una costum universal, qualsevol desviació d’aquesta sembla, de manera perfectament natural, quelcom antinatural”.
Entendre els discursos no com una realitat, sinó com la forma en que s’organitza interessadament la reflexió/experiència sobre la realitat, és l’objectiu de la proposta d’Alexandra Garcia. Mitjançant la metàfora de la caiguda i les possibilitats d’aquesta alhora d’estimular la nostra acció imaginativa, articula una proposta visual que promou l’acte de caure com un exercici d’alliberament i de ruptura dels pilars que articulen els discursos de poder hegemònics.
Mentre l’art burgés-capitalista s’ha esforçat en articular i promoure les imatges d’ascensió i elevació com a formes de clímax vital, Imagina que caes reifica la caiguda com a forma revolucionaria, com a exercici de metamorfosi i transformació. Si el cel és la promesa de la religió judeo-cristiana, base simbòlica sobre la que s’ha edificat l’Europa capitalista, racista i patriarcal, la caiguda esdevé una força, una acció, una convicció i una oportunitat creativa-revolucionaria.
