Una de les funcions històriques de l’art ha estat la de servir de mecanisme al reconeixement. És a dir, la imatge ha funcionat com a intensificadora de memòria i identificació, promovent en molts casos aquells elements significatius de la cultura dominant, en aquest cas patriarcal i heteronormativa.

La relació entre la pulsió del cos i aquells processos, realitats, relacions, institucions que l’atravessen és l’eix central que articula aquest itinerari. Del cos travessat, ferit i domesticat per les pràctiques socials, els poders hegemònics i les relacions desiguals al cos com a reducte i espai de resistència. De la consciència del cos propi a l’articulació del cos social, cossos en lluita, acuerpados, cossos que senten, pensen i practiquen alternatives a les maneres instituides de viure.

OBRES RELACIONADES:

> Ester Fàbregas
Piel de tetas
2010
Museu d’Art contemporàni de Tarragona
La pell com a superfície d’alteració, transformació i experimentació identitària.


> Ana Mendieta.
Blood Sign #2. Body Tracks.
1974.
Video.
El cos com a petjada i rastre que expres formes íntimes de violéncia.
Museo Reina Sofia.


> Mari Chordà
Autorretrat embarassada
1966-67.
Museu Nacional d’Art de Catalunya.
El cos embaraçat com espai autoafirmació, més enllà de la institució patriarcal.


> Jo Spence.
Property of Jo Spence.
1982.
La institució y el dret al propi cos.


> Ester Ferrer
Íntimo y personal
1977 y 1992.
Acció.
Museo de Arte Reina Sofía
Desdibuixant els límits entre propi & cos col·lectiu.

Cos: reflexió i resistències